Nota de l'editor: després d'una pausa escandalosa, Virtua Fighter de Sega torna amb el llançament d'Ultimate Showdown a PlayStation la setmana vinent. Per celebrar-ho, tornem a publicar algunes peces més antigues de la sèrie, començant amb aquesta retrospectiva de Virtua Fighter 4 del 2013.
Una vegada em van explicar un gran mite urbà sobre el visionari més gran de Sega, Yu Suzuki, i un dels seus millors jocs, Virtua Fighter. Quan Tomonobu Itagaki estava dissenyant el primer Dead or Alive (que funcionava amb el maquinari Model 2 de Sega), va emborratxar a Yu Suzuki en un intent d'extreure els secrets que feien que Virtua Fighter fos tan gloriós. La llegenda diu que el cap de l'AM2 va vessar les mongetes, però només la meitat. Suzuki es va guardar la informació més important per a ell i el sistema de lluita de Dead or Alive estava condemnat a un estat etern de quart nivell per sota dels caces 3D de Sega i Namco, tot i complir amb el mandat de control de tres botons i una estructura de pedra/paper/tisores que semblava ser la clau de l'excel·lència de Virtua Fighter.
Està clar que la màgia de Virtua Fighter sempre va ser molt més de vuit direccions, tres botons i una antiga estructura de regles tripartides. Hi ha màgia en els ritmes distintius i individuals dels seus personatges i en la complexitat que sorgeix quan els jugadors intenten dominar el ritme d'una baralla. És en la manca de pirotècnia i d'especials hiperbòlics i la claredat de comentaris que aquesta absència proporciona. Està en la fisicalitat dels models i la dinàmica específica de la violència Virtua de Suzuki, i tot està molt en el motlle Yu Suzuki, on el terme "Virtua" té tant a veure amb el virtuosisme creatiu com amb la realitat virtual.
